El passat mes de novembre vam tenir el privilegi de trobar-nos en família per a recollir el que el meu pare va sembrar fa uns anys, que ha cuidat amb tot l’amor del món per a obtenir un dels més ben valorats regals: oli d’oliva propi, de casa.
A Sa Torre vam plantar fa 6 anys oliveres de la varietat arbequina. Les oliveres arbequines provenen d’Arbeca, Lleida, i poden semblar un tant despoblades de branques comparades amb altres oliveres, amb un color verd obscur, diferenciat dels verds cendra de la majoria d’oliveres.
L’oliva arbequina és petita, cada fruit pesa entre un i dos grams com a molt; però molt greixosa, facultat que permet extreure’n més oli que si ho comparem amb altres varietats.
Sa Torre és un petit turó pedregós amb terra argilosa, on les oliveres han pogut fer-se seu el territori i adaptar-se de tal manera que mai han necessitat ser regades, fet que proporciona a l’oli un caràcter personal diferenciat.
De les olives arbequines de Sa Torre recollides el primer cap de setmana de novembre hem obtingut un oli molt aromàtic i lleugerament picant, amb una gran similitud al gust d’ametló verd, i del qual ha nascut un gran logo amb una gran satisfacció personal: OLIver, oli verd.
Vilafranca i Manacor són dos municipis de Mallorca separats per uns escassos 11 Km. Entre Vilafranca i Manacor, entre nosaltres i ells, sempre ha existit una dolça rivalitat que ens acompanya diàriament.
Ells són 40.000 i nosaltres som 3.000. Ells ens diuen que nosaltres només som un poble, i en canvi ells volen ser ciutat. Nosaltres els diem que no són poble ni ciutat. 😉 Degut a que som un poble, tots ens coneixem, sabem els noms i cognoms de tothom i inclús es conserven els “mals noms”. No tenim tendes de roba, molts restaurants ni centres d’oci, però gaudim de ser de les Terres des Pla, de tenir un Bonany i també en Tomeu Penya.
Com que som un poble, fem festa per tot. Tenim la Beata, Santa Bàrbara i la Fira i Festa del Meló, i tenim una quintada que ens fan festes per Nit Bona, Tots Sants i Carnaval. Ells ens diuen que sempre estem de festa, i nosaltres els diem que ells no en tenen de festes… 😉
Els 11 Km que ens separem fan que parlem ben diferent. Nosaltres fem un “que ben profund”, mentre que a Manacor els surt un “quie” de la boca, per ells una “chimonea” és una “chimenea” per nosaltres, i un “campinorat” és una “cucua”.
Malgrat tot, ja ho diuen que “els pols oposats sempre s’atrauen”, i jo he acabat amb un manacorí a casa i molts d’ells a la meva vida. I com que també diuen que mai anem a dormir sense haver aprés una cosa nova, avui us presento aquestes picades d’abella. Resulta que són un dolç molt típic a Manacor i que sempre s’ha fet, i amb els anys que fa que circulo per allà, i mai l’havia descobert.
Proveu-les de fer, són molt fàcils i tothom en menja, volen! Són perfectes per quan has de sortir d’un compromís 😉
AH! I si ja ho diu el nostre eslògan, per alguna cosa serà…. no?
Què necessitam?
1 làmina de pasta de full
3 cullerades de llet
100g de mantequilla
1 got de sucre
75 g d’ametlla laminada
75 g d’ametlla a dauets (aquestes picades no en duen, les ametlles són totes laminades)
Per on començam?
1_Estinem la pasta de fulls i amb un ganivet o un tallador fem triangles petits i ho posem a sobre d’un paper vegetal i a sobre d’una llauna per anar al forn.
2_Mesclem la llet, la mantequilla i el sucre i ho posem al foc lent perquè tot es fongui i es mescli bé. Quan s’hagi fos, es retira del foc i s’hi afageix l’ametlla.
3_Llavors hem de repartir la mescla a sobre dels triangles que hem fet abans i portar-ho al forn a 200º durant uns 15 minuts (fins que estiguin ben dorades i la pasta de fulls estigui cuita)
Avui a Mallorca és la víspera del dia de les verges, el nostre dia dels enamorats particular.
El que es commemora és Santa Úrsula. Conta la història que Santa Úrsula va ser assassinada mentre peregrinava a Roma en companyia d’11 verges, que després la llegenda les ha convertides en 11.000!!!
La tradició popular ha convertit la llegenda en una festa on els joves van a cantar serenates sota el balcó de casa les jovenetes fradines, acompanyats d’un clavell. Aquestes, per agrair-los la cantada els ofereix bunyols i una mica de vi dolç. Malauradament, aquesta és una tradició que es va perdent, com moltes d’altres tradicions tan guapes que tenim a Mallorca.
La meva memòria però, em regala encara records de serenates dels nins de la classe i uns quants clavells de colors vermell i blanc. El que més agraeixo però, és continuar tenint el record de les cotxeries obertes a Vilafranca amb les parades de bunyols en marxa, amb la olor d’oli i de sucre, i les ganes de comprar-ne i menjar-los amb el fred que ja guaitava el nas. Comprats a pes i embolicats en un paper, amb unes quantes cullerades de sucre si així ho desitjaves i au, els bunyols ja eren teus!
Avui en dia tots aquests records no són més que això, records. Ja no abunden ni serenates ni parades de bunyols, però aquest dolç continua sent una constant a les cases mallorquines. Són boníssims, i amb una mica de sucre o confitura encara més!
Us he de confessar que la foto dels bunyols no és meva… No és cap secret que els bunyols tenen un “truc” d’elaboració, per dir-ho d’alguna manera. Jo no n’havia fet mai, i quan vaig comentar-li a la meva padrina que volia fer bunyols em va dir: “uuhh! i que en sabràs de fer el forat?” Jo tota optimista vaig pensar que, és clar que en sabria! Coses més difícils he fet! Però pobra ingènua de mi…. ha estat més difícil del que em pensava!
Al final m’he animat a penjar una foto del resultat. Espero que no sigui la rialla de tots. No diuen que la intenció és el que compta? Doncs avui ho és! 😉 La pròxima vegada de ben segur que em sortiran millor!
Us deixo un vídeo ben autèntic perquè veieu com es fan. És molt guapo veure-ho, una mica més complicat de fer!
El meu intent de bunyols:
Què necessitam?
Segur que hi ha 1001 receptes de bunyols, però jo he fet servir la de la meva padrina. Sé que n’hi ha que hi posen aigua i llet, però jo no n’he fet servir.
500g de patata bullida
250g de farina
1 ou
25g de llevadura fresca
sucre
oli de girasol per fregir
Per on començam?
1_Fonem la llevadura en una mica d’aigua tèbia, la mínima per poder fondre-la. Hi incorporem l’ou i remenen.
2_Xafem la patata que prèviament haurem bullit amb la pell i que haurem pelada quan estigui tèbia. Quan ja estigui xafada hi posem l’ou amb la llevadura i després la farina.
3_Ho deixem reposar durant uns 45 minuts i llavors ens quedarà la tasca de fregir els bunyols. Us aconsello que mireu el vídeo per veure el moviment de mans, perquè és difícil d’explicar i...Carregue-vos de paciència si no ho heu fet mai!!!!!
Us enrecordeu de quan Vilafranca de Bonany oferia aquesta imatge a l’entrada del poble? Potser tots nosaltres ens n’hem oblidat, però el Google encara ho té present. De fet, si posam Vilafranca de Bonany al google, immediatament surten imatges com aquesta.
Recordo que n’hi havia moltes de paradetes com aquesta, i sempre estaven plenes de cotxes d’estrangers que feien embós al carrer vertebrador de Vilafranca, que de fet era la carretera principal Palma-Manacor. Pels del poble, eren com “souvenirs”, on mai anavem a comprar i on tot ens semblava caríssim, però sempre les teníem presents i ens les miràvem amb una rialla a la boca. Han estat durant molts anys el símbol del poble.
Jo sempre pensava… què tenen d’especial? Com és que la gent de fora vé a veure aquests barracons i no a passejar pel poble o a veure les possessions, els camps…? I també, quan passava per allà, em venien ganes de tocar-ho tot. Aquelles coses que penjaven tan rares, pebres de molts colors enfilats i aliments amb formes rares que mai havia vist per casa… Amb el temps ja ho he vist que eren carabasses, però aquells aliments posats de forma escultòrica en unes parades de poble mai em van deixar de sosprendre.
Avui mentres cuinava aquest experiment que he fet, m’han vingut al cap les carbasses que penjaven de les paradetes, i m’ha fet gràcia pensar en aquesta imatge que encara tenim tan present tot i que actualment ja no existeix tal com era abans.
Què necessitam?
Per 4 persones:
50g de mantequilla
2 cebes
800g de carabassa
400 ml de nata
2 cullerades de julivert picat
400g de pasta (en aquest cas nius)
Parmesà ratllat
Per on començam?
1_Piquem la ceba ben petitona i la carabassa a daus. Fonem la mantequilla en una cassola prou gran i hi posem la ceba i la carabassa. Hi posem sal i deixem que cogui durant uns 30 minuts o fins que la carabassa ja no sigui forta. El foc ha d’estar molt fluix, i hem de tapar la cassola amb una tapa. Anem movent de tant en tant perquè no se’ns enganxi.
2_Mentrestant, posem a bollir la pasta dins aigua lleugerament salada. Quan ja estigui cuita, la colem i reservem una mica d’aigua de l’ebullició.
3_Quan la ceba i la carabassa ja estiguin llestes, incorporem la nata, el parmesà i el julivert i ho retirem del foc.
4_Mesclem la pasta amb la salsa i si trobem que la salsa ha quedat una mica espessa podem afegir una mica de l’aigua que havíem reservat.
Esper que Vilafranca estigui tan guapa quan torni d’aquí 2 setmanetes per Setmana Santa !!
Cullerades Dolces 